Interview for Ara Newspaper

Pintor. Té 27 anys i les seves obres l’han portat a viatjar per tot el món. Diu que no pinta bé, sinó que fa un treball amb coherència. La seva proposta artística és única, plena de símbols i personalitat. Elegant i naïf a parts iguals. Com més fosca, més li agrada. És conegut per fer de models monstres. Ironia, provocació i humor. Una crítica a la societat que es regeix per la bellesa i la imatge. Ara inicia una nova etapa: Memòries. Més introspectiva, sobre els seus records. Deixa les ceres per treballar a l’oli. La mirada i el color, però, continuen sent la seva màxima preocupació. Li agrada la música i Islàndia i s’enganxa a totes les pel·lícules, per molt dolentes que siguin.

ART & LOVE. ¿La vida és millor sent artista? Depèn del que t’agradi fer. La vida és millor fent el que t’agrada. ¿Es lliga més? Es lliga més a les cinc de la matinada, quan no importa ni el que fas ni qui ets. ¿Has estimat més o t’han estimat més? He estimat i m’han estimat. Però crec que la meva mare m’estima molt.

ULLS OBERTS. ¿Fora de l’obra, una mirada també ho és tot? Sí. Amb els amics de tota la vida no necessito més que una mirada per saber què volen. Una mirada diu molt, potser no tot, però és curiós: mirem als ulls quan ens parlen. ¿No hauríem de mirar la boca? Crec que els ulls ens donen més informació. El gat de Shrek en podria ser una bona síntesi. ¿I què vols que s’hi vegi, als teus quadres? Vull que cadascú hi vegi el que vulgui.

FIL I MANDANGA. ¿Què t’agradaria desaprendre? Res, evidentment. Aprendre sempre és bo. En termes artístics, sempre es parla de “desaprendre per tornar a dibuixar com un nen petit”. Jo sóc partidari d’aprendre a fer-ho de nou o d’utilitzar el cosí petit per robar-li les idees. Els nens petits mai es queixen quan els plagies.

¿Què t’inspira? El dia a dia. Tot pot ser inspirador. De tot hi ha alguna cosa on estirar un fil i treure’n mandanga. La qüestió és no deixar de donar voltes i tenir els ulls oberts. ¿Què t’avorreix? La televisió. Hi ha poques coses que m’hi facin quedar atrapat: el ’30 minuts’ i les pel·lícules barates com les del diumenge de TVE. I no tot el cinema per ser independent o per estar al Verdi és bo. Sembla com si l’art no es pogués criticar per la por de semblar tonto: “Potser és culpa meva que no ho he entès”. Si no t’agrada ho pots dir als quatre vents: “Aquesta pel·li és una merda, jo prefereixo Stallone!”. Ningú et pot dir el contrari, és qüestió de gustos.

CAP CAP. ¿Ets ambiciós? Sí. M’agrada pensar en grans projectes. M’agrada somiar i fer-ho per la porta gran. Avançar i millorar. Superar el que ja sé fer per tenir nous reptes. Ara, tota la part fosca i negativa que defineix l’ambició no la tinc. De moment no he trepitjat cap cap. ¿A on t’agradaria que et portés l’art? La veritat: no demano molt. M’agradaria poder viure fent el que m’agrada amb una tranquil·litat econòmica per poder fer les meves històries. Bé, potser avui dia això ja és demanar molt.

ARTÍSTICAMENT REFERENT. ¿Amb quin artista t’agradaria que et comparessin? Si parlem de la inquietud artística, em quedo amb l’home que sempre ens fa ombra: Picasso. Va estar jugant i provant coses constantment. No estava tancat a res. Té etapes que no em fascinen, però, per mi, la virtut és que les seves peces tenen una mateixa petjada. Sempre el reconeixes. Em quedo amb la història del projecte Seagram’s Mural de Rothko: després d’anar a sopar al prestigiós restaurant on va estar treballant durant un any les pintures, va sortir dient: “Anybody who will eat that kind of food for those kind of prices will never look at a painting of mine”. Va renunciar a la morterada de diners i poc després es va suïcidar. Aquest final no em fa patxoca, per això.

CHINA TAIPEI. Ets un fenomen a Taiwan: ¿què esperen de tu els teus fans d’allà? No ho sé perquè no els entenc. Jo intento ser molt proper i mai dic ‘no’: quan et creues mig món i et trobes algú que coneix el que fas i ho valora, treus minuts d’on sigui per poder parlar-hi i mostrar-li l’agraïment.

¿Què no s’espera la gent de tu? Que sigui puntual o que agafi el telèfon. Sóc un pèl distret, per desgràcia. ¿Com ets quan estàs sol? Callat. Alguna burilla també em faig, com tothom.

GUIM’S GALAXY. ¿L’últim WhatsApp que has enviat? “Ai! Ara l’envio. Perdonada”. ¿I rebut? “Guim, el més guapo del món, perdona que et molesti, però fa una setmana que necessito la secció. Quan et vagi bé, eh?”. ¿A on t’agradaria envellir? M’agradaria veure algun altre planeta, sortir a l’espai exterior. Creuo els dits perquè la NASA s’espavili. Com a segona opció tinc acabar a Lloret jugant al bingo. Tampoc està malament.