Guim Tió by Núvol.com

Intentar parlar de Guim Tió prescindint dels seus seguidors a les xarxes socials i dels seus fans taiwanesos és gairebé un repte. El nombre d’opinions que genera el jove artista ho subratllen constantment, però, senyores i senyors, tots sabem que la qualitat d’un artista no es mesura amb likes. El que sí que es pot mesurar mitjançant aquests paràmetres és la proximitat d’un artista amb la societat, i resulta evident que l’obra de Guim Tió ha saltat moltes de les barreres que separen l’art contemporani del gran públic, al que sovint costa accedir.

Guim Tió (Barcelona, 1987) es defineix com a pintor tot i que les seves obres es rebolquen al damunt de suports tan diversos com retalls de revistes, teles, murs, pantalles o cossos. El suport només és això: un punt de partida cap a una recerca que fixa l’atenció en la humanitat, sempre modificada o pervertida per tal de redescobrir-la.

Un dels projectes més coneguts de Guim Tió és Magazine. El suport: fotografies d’anuncis de revistes; els materials de treball: dissolvent i ceres de colors. L’artista ha treballat al damunt d’aquestes fotografies de models que, temps enrere, van vendre la seva imatge a un perfum, unes ulleres o un rellotge car. Després de sotmetre’s a una sessió de maquillatge van immortalitzar el seu rostre sense nom. Al cap d’un temps, Guim Tió, amb cura i dissolvent, sotmetria aquelles ànimes perdudes a una segona sessió de des-maquillatge acompanyada de cirurgia creativa.

L’artista, convertit en cirurgià, critica la bellesa impersonal i superficial que tant ens condiciona. Quan Almodóvar a La piel que habito (2011) busca la perfecció femenina mitjançant la cirurgia estètica, fa que s’esvaeixi la barrera entre el sexe masculí i el femení d’una manera tan fantàstica com monstruosa. Alguna cosa semblant passa amb el resultat final de l’obra de Guim Tió. El personatge original ho ha perdut quasi tot. Només queda un ínfim record del model, potser un nas o uns llavis. El mateix que va quedar del cos masculí de Jan Cornet empresonat dins del cos femení d’Elena Anaya.

Possiblement, la mirada va ser l’únic que Almodóvar va salvar. Allà al fons, immutable i ferma, seguia inalterable. Però Guim Tió també troba una solució per transformar-la: al damunt de les fotografies, encerclar-la i minimitzar-la. Al damunt de la pell, repintar-la sobre la parpella. El pintor Otto Dix, quan va pintar la periodista Sylvia von Harden, també li va encerclar la mirada amb un monocle de color negre. Una circumferència que rodejava l’ull de la periodista que ha passat a la història amb un cigarret entre els dits i un aspecte que, curiosament, també trontolla entre el masculí i el femení.

Després de l’èxit d’aquesta primera fase artisticosocial, Guim Tió decideix abandonar la zona de confort i fer un gir a la seva obra. La mà esquerra agafa els pinzells, tremolosament, per experimentar amb noves idees i nous materials. Necessitarà poc més d’un any i mig de treball intensiu i individualista en un estudi allunyat del nucli barceloní per reconduir la recerca. Tot artista hauria de defugir sempre la zona de confort per reinventar-se, contínuament, tot i el risc que això suposa. La comoditat no ens agrada.

Recordem Jep Gambardella, protagonista de La grande bellezza (Paolo Sorrentino, 2013) i autor d’un sol llibre. Una bona obra que es convertia en verí edulcorat per a l’escriptor que s’aferrava al seu primer èxit ofegant-se davant la desconfiança personal de poder escriure res millor. I la vida del seductor Gambardella transcorria encotillada dins una elegància indubtable però emmascarada pel fum dens del tabac i la inseguretat. Guim Tió, en canvi, defuig la idea de ser autor d’un sol llibre. Les noves obres de Guim Tió conserven alguna cosa d’aquell punt de partida fotogràfic. L’artista segueix defugint la mirada, envermellint-la o, directament, eliminant-la. La humanitat, per ara, segueix essent el seu centre d’atenció. Una humanitat pertorbada, intrigant i, sovint, incòmode.

Perquè, senyores i senyors, podem seguir pensant sorrentinianament que, la vida, només és un truc, i tot truc implica pertorbació, intriga i, sovint, incomoditat.